Comencem la Quaresma. Un període penitencial de 40 dies que comença després del Carnestoltes, una setmana plena de divertiments i excessos. L'Església cristiana té ordenats dejunis i abstinències als seus seguidors en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. La festa de la quaresma s’allarga durant set setmanes, que van del Dimecres de Cendra fins al Diumenge de Pasqua, és un temps litúrgic destinat a preparar el cos i la ment per a la Pasqua, per donar la benvinguda a la Setmana Santa.
Tems de reflexió...
Hi ha qui mai no frena. Qui viu de pressa. Qui viatja sense parar de banda a banda, d'una experiència a una altra, d'un moment a l'altre. La velocitat és signe dels nostres temps. I la desmemòria. Oblidem, potser, ràpid, perquè vivim ràpid. Per això, en alguns moments, cal frenar. Aturar-se, plantar els peus a terra ferma, mirar al voltant, i també mirar cap a dins. Preguntar-se pel que potser és inèrcia i immediatesa; per les persones que formen part del nostre horitzó diari; per les metes que guien la pròpia vida. I, amb tot això, pensar si val la pena, o si pot ser millor.
Des de la fe, el temps de quaresma ens ofereix aquesta possibilitat. És l'ocasió d'aturar-nos-hi; de buscar una mica de desert enmig del que és quotidià; de plantar els peus a la terra ferma de l'evangeli i mirar al voltant. En aquest espai més nu podem sortir d'inèrcies. Podem deixar de banda seguretats i comoditats per transitar per un paratge nou. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Té un punt de serietat, de cura interior. T'abstens del que és habitual per obrir-te a l'inesperat (a això en diem dejuni).
Un cop en aquest desert, ens haurem de posar a l'escolta, d'aquesta veu interior amb què l'esperit ens agita en escoltar la paraula. D'això en diem oració. Ea prega mirant Déu, mirant el món, mirant-se a un mateix. Es prega amb les notícies, amb la Bíblia, amb els desitjos, amb les pors. Es prega de mil maneres diferents… I se sent també amb la mirada activa, amb els gestos, amb l'atenció als homes i dones que més necessiten pau, pa i paraula (almoina). Doncs aquí, si l'almoina és porta oberta a la trobada –i no pas gest llunyà? també se'ns obren els ulls i les entranyes.
Tot això per què? Per deixar que la Bona Nova de Jesús de Natzaret es converteixi en llum que il·lumini els racons de casa nostra. Que posi llum a les estances fosques, on potser hi cap una mica més d'ordre, una mica més de neteja, una mica més d'aire fresc (a aquest ordenar en diem conversió). Aquest recorregut requereix les bones dosis d'angoixa, de lluita, de temptació i d'inseguretat. Però que no sigui fàcil no vol dir que no valgui la pena. Convertir-se no és transformar-se en cap altre. És deixar que surti a la llum la millor versió de tu mateix. La versió més capaç d'estimar, de debò i fins i tot donar-ho tot.
